Quin paper té l’arqueologia a l’educació?

L’educació sobre el patrimoni genera i forma als ciutadans de manera crítica; els fa partíceps del procès de memòria, conservació i dels processos de formació de la identitat, que sense aquests i aquestes no tindria sentit.

Primer de tot, cal deixar clar que leducació patrimonial no s’ha de limitar mai a mostrar els objectes i prou. Per aconseguir la formació de ciutadans crítics cal introduir-los i mostrar-los la metodologia d’anàlisis històrica perquè tinguin la capacitat pròpia per a fer-se una idea del passat. 

Un aspecte importantíssim a tenir en compte és que el significat de l’obra serà diferent depenent del context cultural de l’espectador, depenent de les circumstàncies culturals identitàries (polítiques, socials…) esdevindrà una significació diferent, personal i unilateral. El patrimoni és l’eina que fa possible els processos d’identitat, tant personal com col·lectiva, i és clau en la transmissió de valors, per això és important formar a ciutadans crítics i responsables, perquè l’objectivitat absoluta estarà condicionada per l’entron sempre. També per aquest motiu és important relacionar els fets històrics amb valors i generar un pensament dialèctic, de ralacions entre els factors, no linial.

Les obres emblemàtiques i aquells elements patrimonials generats per alguna acció popular generen inevitablement experiències multisensorials, sentiments, projecten el món imaginari d’una societat i una cultura. Això no és dolent del tot, però necessita el just equilibri entre el sentimentalisme, que forma part inevitable de la ciutadania i valorització del patrimoni, i el pensament crític que el situa en el seu context i que dona l’oportunitat de discrepar.

Les persones han de participar en l’activitat que genera el patrimoni i sobre aquest mateix, ja que quan se li dona un ús exclusiu es reforça una imatge falsa i esteriotipada  en benefici d’aquest ús (per exemple el turisme). El patrimoni té sentit a través del reconeixement social, alhora que la ciutadania necessita el patrimoni com a referent.

Per acabar, l’activisme patrimonial és la màxima expressió de la participació ciutadana sobre el patrimoni, del pas d’allò més local a l’extensió global de la significació d’aquest. Per exemple tot aquell patrimoni social generat a partir del Maig del 68 ens ajuda a entendre el patrimoni com a lloc públic de participació ciutadana, genera nous espais oberts de ciutadania. Són els ciutadans en última instància els que es senten identificats i donen o treuen valor al patrimoni, perquè sense ells i elles no tindria sentit, no formaria part de cap identitat, ni generaria cap moviment global.