Quin paper té l’arqueologia a l’educació?

L’educació sobre el patrimoni genera i forma als ciutadans de manera crítica; els fa partíceps del procès de memòria, conservació i dels processos de formació de la identitat, que sense aquests i aquestes no tindria sentit.

Primer de tot, cal deixar clar que leducació patrimonial no s’ha de limitar mai a mostrar els objectes i prou. Per aconseguir la formació de ciutadans crítics cal introduir-los i mostrar-los la metodologia d’anàlisis històrica perquè tinguin la capacitat pròpia per a fer-se una idea del passat. 

Un aspecte importantíssim a tenir en compte és que el significat de l’obra serà diferent depenent del context cultural de l’espectador, depenent de les circumstàncies culturals identitàries (polítiques, socials…) esdevindrà una significació diferent, personal i unilateral. El patrimoni és l’eina que fa possible els processos d’identitat, tant personal com col·lectiva, i és clau en la transmissió de valors, per això és important formar a ciutadans crítics i responsables, perquè l’objectivitat absoluta estarà condicionada per l’entron sempre. També per aquest motiu és important relacionar els fets històrics amb valors i generar un pensament dialèctic, de ralacions entre els factors, no linial.

Les obres emblemàtiques i aquells elements patrimonials generats per alguna acció popular generen inevitablement experiències multisensorials, sentiments, projecten el món imaginari d’una societat i una cultura. Això no és dolent del tot, però necessita el just equilibri entre el sentimentalisme, que forma part inevitable de la ciutadania i valorització del patrimoni, i el pensament crític que el situa en el seu context i que dona l’oportunitat de discrepar.

Les persones han de participar en l’activitat que genera el patrimoni i sobre aquest mateix, ja que quan se li dona un ús exclusiu es reforça una imatge falsa i esteriotipada  en benefici d’aquest ús (per exemple el turisme). El patrimoni té sentit a través del reconeixement social, alhora que la ciutadania necessita el patrimoni com a referent.

Per acabar, l’activisme patrimonial és la màxima expressió de la participació ciutadana sobre el patrimoni, del pas d’allò més local a l’extensió global de la significació d’aquest. Per exemple tot aquell patrimoni social generat a partir del Maig del 68 ens ajuda a entendre el patrimoni com a lloc públic de participació ciutadana, genera nous espais oberts de ciutadania. Són els ciutadans en última instància els que es senten identificats i donen o treuen valor al patrimoni, perquè sense ells i elles no tindria sentit, no formaria part de cap identitat, ni generaria cap moviment global.

És l'arqueologia també un servei públic?

L’any 1992, amb la finalitat de protegir el patrimoni arqueològic com a font de memòria col·lectiva i conservar-lo com a font d’estudi històrico-científic, es va signar a Malta (La Valletta) el Conveni Europeu per a la protecció del patrimoni arqueològic, el qual va ser ratificat posteriorment per la majoria dels països (en el cas d’Espanya el 2011). Es va convertir, així doncs, en una mena de conevni que regiria el treball arqueològic a partir d’aleshores.

Aquest conveni demana a l’administració pública de cada territori exposar davant la gent el patrimoni arqueològic, a més, els demana que preveguin una despesa per ajudar a financiar l’investigació aqrueològica, els processos durant l’excavació i, posteriorment, la publicació dels resultats que hagin obtingut. També es demana una bona coordinació entre arqueòlegs, urbanistes i tots aquells agents els quals intervenen en l’ordenació del territori, perquè són imprescindibles en la protecció del territori ja que alteren aquest.

Per posar un exemple, a França, la primera llei de prevenció del territori va ser el 2001, en aquest país l’arqueologia preventiva està administrada públicament a través dels representants de l’estat, és a dir, la llei centra l’arqueologia en l’estat i el sector privat no pot intervenir sense la regulació d’aquest, per consegüent, l’estat actua d’intermediari quan intervenen agents externs a l'administració pública (privats) i és estrictament necessari el seu permís. El estat assumeix el cost dels sondejos i la planificació, això demostra un interès de l’estat per regular les excavacions arqueològiques. 

Un debat encès i permanent continua sent el de la dualitat entre progrès i conservació patrimonial. En la meva opinió, la llei que regularitza el patrimoni de forma pública no s’oposa al progrès, sinó simplement regularitza aquest, i penso que té un impacte positiu també, pel que fa als llocs de treball creats, al desenvolupament acadèmic de les escoles arqueològiues i a la concienciació social de la importància de la protecció del patrimoni.

A Grècia, el servei d’arqueologia depèn directament del ministeri de cultura, el qual s’encarrega directament de les excavacions preventives. En canvi, en d’altres zones com el Regne Unit, no hi ha una regulació estricta d’aquest a nivell estatal més enllà dels monuments excepcionals nacionals, malgrat això, cal dir que existeixen associacions d’arqueòlegs organitzades a nivell nacional que fan un bon paper fora de les institucions públiques, regulen el patrimoni aqrueològic del país i poden fer pressió a l’administració pública actuant com a lobby de professionals.

En el meu punt de vista, l’arqueologia preventiva pública demostra una conciència de la importància col·lectiva que representa el patrimoni arqueològic que l’estat protegeix, així doncs, l’estat és el propietari del patrimoni, no obsatnt això, cal tenir en compte la influència que poden exercir els diferents goberns sobre aquest d’acord amb les pròpies idees polítiques.

És inevitable el tràfic d'antiguitats?

Els saquejos en contextos arqueològics pel tràfic d’antiguitats destrueixen la infomració del context de la qual l’arqueologia depèn directament, aquest tràfic genera la troballa d’objectes d’origen ilocalitzables venuts al mercat d’antiguitats o d’art. Per posar uns pocs exemples de la situació: entre el 2008 i el 2010 els saquejos a Egipte van augmentar un 940%; el 98% de les estatues de Buddah d’Angkor ja no hi són; en 5 anys es van saquejar més de 220.000 tombes a la Xina per les seves relíquies…

l’UNESCO va realitzar el 1970 un pla per prohibir i prevenir l’importació ilícita d’antiguitats, i l’exportació i transferència de béns culturals que són proipietat pública de l’estat o territori. Molts països van aplicar-ho tard i alguns només en part substituint-lo per nous plans a nivell nacional com els EUA. 

S’han aplicat plans ben intencionats des d’algunes associacions com l’Association of Art Museum Directors (AAMD), els quals van generar una pujada del preu de les peces provinents del tràfic ilegal, fet que, en la meva opinió, no solventa del tot el problema perquè genera una major exclusivitat en les peces. Aquests factors poden quedar contrarrestats per l’arribada d’interenet, que suposa una bendició pels saquejadors, degut a les facilitats i la visibilitat que dona, i amb l’ampliació del mercat que suposa. D’altra banda, es poden generar tensions en algunes organitzacions culturals a causa de la pressió que reben per l’adquisició de peces en el passat que se sap que provenen d’excavacions il·legals, és a dir, que estàn expoliades.

El factor més conflictiu i pel qual s’han aplicat més mesures en contra del tràfic d’antiguitats és la destrucció d’objectes i jaciments per raons ideològiques, és a dir, objectes destruïts per eliminar la conciència d’identitat històrica i per finançar el terrorisme (ISIS per exemple). Els territrois on es desenvolupen aquest tipus de destruccions per raons ideològiques són els que tenen poques oportunitats econòmiques o amb conflictes bèlics, els quals també generen depressió econòmica.

Des del meu punt de vista, el debat es centra entre aquells qui creuen que els arqueòlegs han de tenir prioritat a l’hora de treballar sobre la cultura material, amb la finalitat de preservar el context arqueològic i tenir l’oportunitat d’estudiar les evidències del passat seguint els codis ètics de la professió, i donant valor al passat com a element d’estudi i comprensió important en l’actualitat per a les comunitats (aproximació arqueològica); d’altra banda hi ha aquells qui creuen que el passat és un dret que tenen les comunitats, enfatitzant la seva prioritat sobre qualsevol estudi del patrimoni que puguin fer els arqueòlegs i defensant l’utilitat que pot tenir aquest en el present per la comunitat (aproximació etnogràfica). Jo opino que aquesta última aproximació simplifica el coneixement arqueològic a simple patrimoni material que té utilitat en el present per als habitants de la societat i, per tant, exclou en part l’estudi arqueològic del passat. Penso que s’ha de prioritzar l’aproximació arqueològica perquè representa un benefici real a llarg termini per a la comunitat, per a la seva construcció cultural i l’estudi del passat que representa, no obstant això, no és excloent el fet que aquest passat continui sent un element de dret de la comunitat ja que genera la construcció cultural d’aquesta i es pot beneficiar d’això mateix.

En conclusió, l’aproximació arqueològica esdevè el mètode més factible per evitar els saquejos i el posterior tràfic d’antiguitats, sense excloure a la comunitat de participar d’aquest procès, ja que al cap i a la fi es tracta del seu patrimoni i se’n poden beneficiar en l’actualitat d’aquest d’altres maneres. Amb la següent sentència es pot sintetitzar el debat i el perquè de l’importància d’aquest: “l’arqueologia és el potencial d’entendre el passat, el patrimoni de posseïr-lo”

És possible una arqueologia participativa?

Cada vegada més sectors de la societat es dediquen a l'arqueologia, ja no només són intelectuals i experts. El fet és que l'arqueologia, junt amb la història, cada vegada té més importància social, toquen temes molt rellevants socialment i políticament en l'actualitat, per tant, cal entendre que ha d'interpel·lar i col·laborar amb sectors de la societat més amplis i variats, no obstant això, no és una eina política per defensar ideals ni treure rèdits electorals, la interpretació ha de ser la més coherent en aquell moment, personalment, penso que l'arqueologia pot actuar de mediadora en els conflictes polítics, però no pot aportar cap solució política actual, ja que finalment són els governs els que actuen d'acord a les seves pròpies conviccions i normalment hi ha més d'una interpretació parcial.

Escoltar a la gent de la comunitat dins d'un projecte arqueològic ha de ser una obligació, més encara si es tracta de comunitats fora del propi context cultural, com podrien ser les poblacions indígenes, perquè ells tenen la seva pròpia forma d'interpretar el món i el patrimoni, en definitiva, s'ha d'escoltar i col·laborar amb la cultura popular sempre. No obstant, la veu de l'arqueòleg ha d'imposar-se davant la resta d'interpretacions existents, mitjançant l'argumentació i la formació s'haurien de poder esvaïr les interpretacions errònies amb un diàleg, en la mesura del posible, argumentatiu més que impositiu.
L'arqueologia és i serà obligatòriament pública, és a dir, s'ha de centrar en els problemes públics i no amb interessos particulars, i s'ha de deixar opinar a la majoria de la gent, però sense oblidar que la gent pot estar poc informada en aquest camp i defensar postures que vagin en contra la cultura, el medi ambient o el benestar social amb un discurs aparentment coherent.

En definitiva, es tracta d'apropar l'arqueologia a la societat en tots els sentits, participar amb la població per generar coneixement, però sense oblidar que els arqueòlegs tenim una veu crítica i experiència en el camp en qüestió, aquesta ha de ser gens impositiva i ha de buscar sempre el interès públic.

Quin és el valor de l'arqueologia?

Es podria dividir la població en dos grans blocs quan parlem del que s'hauria de fer amb el patrimoni cultural. Per una part, hi ha aquells qui estan convençuts que el patrimoni és quelcom que els representa, en canvi, un altra gran sector de la població pensa que el patrimoni és quelcom que han de determinar els experts (polítics i científics) si és digne de conservació o, pel contrari, no cal preservar-ho. Des d'aquesta prespectiva tenim una visió antagònica de la societat sobre el que creuen que és el patrimoni sobre el qual treballa l'arqueologia, perquè tu no deixaras en mans dels experts quelcom que creus que et representa, que et defineix, perquè per la mateixa naturalesa de l'afirmació t'afecta directament, afecta la teva identitat, i la gent vol decidir sobre la seva identitat. Aquesta última és una paraula molt recorrent i que porta gran controvèrsia, molta gent es sent identificada amb el patrimoni de forma directa, però no tenen un gran coneixement sobre aquest, majoritàriament la població reclama a nivell local una major implicació en les excavacions, una presa de contacte amb els jaciments. però, sobretot, la gent vol estar millor informada de què és l'arqueologia, per a que serveix, que fa un arqueòleg, ja sigui mitjançant conferències o coneixent els professionals a nivell local. S'ha dut  a terme en els últims anys un garn estudi a nivell Europeu (NEARCH), on han participat 9 països. El 85% de la gent que ha participat en l'estudi afirma que els agradaria visitar un jaciment arqueològic, i el 73% creu que els ciutadans haurien de tenir nocions bàsiques sobre el patrimoni arqueològic. Per tant, penso que cal buscar en els propers anys maneres d'apropar l'arqueologia a la societat, amb una reforma crítica del sistema de difusió del patrimoni de l'organització pública.

La idea general que és desprèn d'aquest gran estudi és que la gent valora positivament l'arqueologia (el 91% li dona un gran valor), la gran majoria de la població també pensa que és rellevant per a la vida actual, i un 46% de la població creu que ens pot ensenyar sobre el futur mirant al passat. Tot això sense saber què és exactament aquesta ciència i reafirmar que voldrien saber-ne més, mostrant un interès en general, fet que ens vol dir que la idea impulsada pels mitjans de comunicació, el cinema i el sistema públic en general és clarament positiva, encara que la gent no sàpiga del tot perquè ho és.

Un altra factor que la gent valora i que s'impulsa, en el context de l'economia capitalista actual, és el factor turístic, un 93% dels participants creu que el patrimoni és bo pel turisme, per tenir llocs que visitar quan es va a un altre indret, el 88% pensa que genera llocs de treball i que és positiu per l'economia. Alhora, la gran majoria de la gent creu que l'estat ha de ser responable de l'arqueologia (65%) i el 75% pensa que s'ha de finançar amb fons públics.

La meva conclusió és que l'arqueologia funciona molt bé, per dir-ho d'alguna manera, a nivell polític (nacional) i a nivell econòmic (capitalista), per tant, tot i la desconeixença de la gent, la idea que tenen sobre el patrimoni i l'arqueologia és molt positiva, així doncs, tenint més o menys raò en els seus arguments, la gent contesta sense pensar gaire.