És inevitable el tràfic d'antiguitats?

Els saquejos en contextos arqueològics pel tràfic d’antiguitats destrueixen la infomració del context de la qual l’arqueologia depèn directament, aquest tràfic genera la troballa d’objectes d’origen ilocalitzables venuts al mercat d’antiguitats o d’art. Per posar uns pocs exemples de la situació: entre el 2008 i el 2010 els saquejos a Egipte van augmentar un 940%; el 98% de les estatues de Buddah d’Angkor ja no hi són; en 5 anys es van saquejar més de 220.000 tombes a la Xina per les seves relíquies…

l’UNESCO va realitzar el 1970 un pla per prohibir i prevenir l’importació ilícita d’antiguitats, i l’exportació i transferència de béns culturals que són proipietat pública de l’estat o territori. Molts països van aplicar-ho tard i alguns només en part substituint-lo per nous plans a nivell nacional com els EUA. 

S’han aplicat plans ben intencionats des d’algunes associacions com l’Association of Art Museum Directors (AAMD), els quals van generar una pujada del preu de les peces provinents del tràfic ilegal, fet que, en la meva opinió, no solventa del tot el problema perquè genera una major exclusivitat en les peces. Aquests factors poden quedar contrarrestats per l’arribada d’interenet, que suposa una bendició pels saquejadors, degut a les facilitats i la visibilitat que dona, i amb l’ampliació del mercat que suposa. D’altra banda, es poden generar tensions en algunes organitzacions culturals a causa de la pressió que reben per l’adquisició de peces en el passat que se sap que provenen d’excavacions il·legals, és a dir, que estàn expoliades.

El factor més conflictiu i pel qual s’han aplicat més mesures en contra del tràfic d’antiguitats és la destrucció d’objectes i jaciments per raons ideològiques, és a dir, objectes destruïts per eliminar la conciència d’identitat històrica i per finançar el terrorisme (ISIS per exemple). Els territrois on es desenvolupen aquest tipus de destruccions per raons ideològiques són els que tenen poques oportunitats econòmiques o amb conflictes bèlics, els quals també generen depressió econòmica.

Des del meu punt de vista, el debat es centra entre aquells qui creuen que els arqueòlegs han de tenir prioritat a l’hora de treballar sobre la cultura material, amb la finalitat de preservar el context arqueològic i tenir l’oportunitat d’estudiar les evidències del passat seguint els codis ètics de la professió, i donant valor al passat com a element d’estudi i comprensió important en l’actualitat per a les comunitats (aproximació arqueològica); d’altra banda hi ha aquells qui creuen que el passat és un dret que tenen les comunitats, enfatitzant la seva prioritat sobre qualsevol estudi del patrimoni que puguin fer els arqueòlegs i defensant l’utilitat que pot tenir aquest en el present per la comunitat (aproximació etnogràfica). Jo opino que aquesta última aproximació simplifica el coneixement arqueològic a simple patrimoni material que té utilitat en el present per als habitants de la societat i, per tant, exclou en part l’estudi arqueològic del passat. Penso que s’ha de prioritzar l’aproximació arqueològica perquè representa un benefici real a llarg termini per a la comunitat, per a la seva construcció cultural i l’estudi del passat que representa, no obstant això, no és excloent el fet que aquest passat continui sent un element de dret de la comunitat ja que genera la construcció cultural d’aquesta i es pot beneficiar d’això mateix.

En conclusió, l’aproximació arqueològica esdevè el mètode més factible per evitar els saquejos i el posterior tràfic d’antiguitats, sense excloure a la comunitat de participar d’aquest procès, ja que al cap i a la fi es tracta del seu patrimoni i se’n poden beneficiar en l’actualitat d’aquest d’altres maneres. Amb la següent sentència es pot sintetitzar el debat i el perquè de l’importància d’aquest: “l’arqueologia és el potencial d’entendre el passat, el patrimoni de posseïr-lo”